camuflatge

camuflatge
Carnestoltes Lesaka 2011

dilluns, 6 de gener del 2014

2014, comencem

Avui han vingut el Reis, s'han begut el caldo i s'han menjat tot el pa que la Laia els havia deixat. Quins dies més màgics i especials per a tots, tranquils, en familia i amb una sensació d'estar a casa, al lloc on has crescut i t'has fet gran, i on ara la Laia juga amb tot allò que m'havia acompanyat tantes hores...
Comença bé l'any, tot depèn dels nostres estats d'ànim (moods) que ens fan viure les situacions de determinada manera, entendre'ls es un camí que reprenc.

diumenge, 8 de desembre del 2013

4 anyets

El 23 de septembre a las 8 del matí va néixer la Laia, ja fa quatre anys. I...encara que sobretot a mi em fagi un no sé què pensar-ho, tot plegat va ràpid... La Laia s'està fent personeta, s'està fent gran.
Aquests quatre anys són roses i dolcets. Molt moguts. L'energia dels quatre anys es desplega i manifesta per tot arreu, de totes les manera possibles, espurneja, explota, il.lumina tots els raconets.

dissabte, 3 d’agost del 2013

Vacances

Em costaria resumir en unes línies l'experiència dels tres anys de la Laia, i la meva. Podría dir que els tres anys són molt dolços, intensos, moguts, divertits, intrèpids, màgics, juganers, imaginatius, curiosos... També hi ha estones per la confussió i els dubtes,  però és un camí dolç, d'autoafirmació en què es busca ser i estar en un món que es va descobrint poc a poc.
Ser-hi, en aquesta descoberta, és molt especial, un regal irrepetible que fa reviure sensacions, emocions que algún moment de la nostra vida hem sentit o potser encara en algún raconet, dins nostre, conservem encara...
Intento ser-hi i estirar el temps al màxim, colar-me entre els segons per fer-los una mica més llargs i així desaprendre, i aprendre altre vegada al costat de la meva filla.
Recomano reviure els tres anys...
El seu món es va ampliant, poc a poc hi ha més persones, més records, més memoria, més noció del temps, i els vincles amb la familia es reforcen i es fan més conscients. Aprèn a fer coses noves, a valorar les seves idees i les dels altres, a crear representacions del seu món de diferentes maneres. Imagina, imagina i imagina, li encanta crear móns i passejar-s'hi, donar-hi voltes...
Donem voltes i voltes, saltem, juguem a la xerranca, intentem per uns moments ser i estar, perdre pes i volar.

Estem de vacances, hem arribat a Barcelona. El castell de Montjuich desapareix quan surt el sol i veiem la casa del llop des del balcó. Un altre día (que és el demà de la Laia) anirem al cine i menjarem gominoles, jugarem a botigues al mateix lloc on jo m'hi passava hores amb la meva iaia...Quina paciència, quina capacitat de ser i estar tenia...Hores i hores dolces que queden entre aquestes quatre parets, que ara ens miren a nosaltres. Aquí sembla que no passi el temps. Només les fotos penjades ens recorden que ens hem fet grans i que la iaia ja no és a la cuina fent guisos i pa de coca.














La Laia a la platja.
Son Saura, Menorca.
Agost 2013

diumenge, 30 de desembre del 2012

Fer-se gran...

Passen el mesos i la Laia es va fent personeta, pero encara hi ha petites (o no tant) llicències amb les que s'aferra a una etapa inicial... N'hi ha que et diuen que cada nena i cada nen té el seu propi ritme i que s'ha de respectar, acompanyant però sense forçar pel sol fet que volguem que avanci, que creixi, que abandoni xupetes, que no es fagi pipi al llit...N'hi ha d'altres que segueixen els comportaments socials estipulats, el que toca, toca i quan toca. Aquests decideixen segons ho consideren, o segons se suposa que els petits han d'anar fent o deixant de fer certes coses segons els mesos que tenen.
Penso que seria interessant trobar un camí entremig que permeti al peque evolucionar segons el seu propi ritme pero que això no impliqui que s'arrepengi...Són llestos els peques i per mandreta o per no perdre certs privilegis de bebè allaaarguen, inclús simulen estats.
La Laia no vol deixar el xupete i no li fa massa gràcia caminar soleta quan mira camí avall i veu que l'asfalt no s´acaba... En el primer cas, poc a poc anirem fent, anant eliminant moments, fins que el xupe sigui només per dormir. Ara el porta a casa moltes hores... En el segon cas es pura mandra i ganes d´estar a braços, pel que l'haurem d'espavilar...
La història de fer-se gran...és apassionant pero desconcerta. Ens desconcerta a tots em sembla...Quan una veu com els propis pares es fan grans i ens converteixen en avis, quan els propis avis desapareixen...
La vida es un cicle, m'ho repeteixo sovint, però en ens oblidem... El dia a dia i tot el que implica ens fa creure que això es per sempre...
Per cert, la Laia té tres anys.


dissabte, 14 d’abril del 2012

Petits conflictes

Arriba l´hora que els peques són conscients de la seva autonomia, relativa, però autonomia i que poden prendre decisions per sí mateixos, fet que els reforça, els dóna confiança i els ajuda a agafar seguretat.
Però es clar, no entenen, o no volen entendre de límits i com estan provant fins on poden arribar...desafien els pares. No ho fan tan amb els avis, amb qui són bons i obedients, però ai la pobre mama, que es prepari.
Últimament tinc trifulques amb la meva filla de dos anys i mig. Em porta la contrària en quasi tot, menys en el que a ella li interessa...El que faig és posar límits i intentar fer que s'adoni del seu comportament. L´envio al raconet a pensar, protesta i sovint gemega més, però no em doblego, l´envio al racó. Al cap d'una estona bé i em deman perdó, llavors amb una veu dolça li dóno petonet i seguim jugant. Són tàctiques que vaig provant, aquesta funciona i la mantinc perquè associï què pot fer i qué no i quines conseqüències tenen els seus actes. És important que pares i avis seguim les mateixes regles.
És tot una aventura això dels fills, i a vegades agotadora...però meravellosa!

ànims,
m

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Ai l'euskera...

Des de fa 5 o 6 anys, prefereixo a vegades no saber exactament quant fa per allò que els anys passen molt ràpid, visc al nord de Navarra, on l'euskera es la llengua materna d´una majoria de la població.
Aquest fet fa que el meu procés d'adaptació a aquestes terres no acabi de ser complet ja que en termes de domini de la llengua, estic al primer esglaó d'una llarga escala de cargol.
Amb totes les llengues, s'ha de ser constant, pero amb aquesta més.  És posar-shi, anar diàriament a l'euskaltegi, però es clar, sent dona-mare-treballadora això és impossible...

Segueixo en l'intent i aquest any he començat amb la modalitat de professor particular.
No l'entenc gaire al profe perquè té un accent diferent al que estic acostumada, però com es un home molt expressiu i fa moltes ganyotes, més o menys veig per on va, o bé, això és el que a mi em sembla, jaja. Aquesta vegada és la bona. Segur que d'aquí uns mesos escriuré un post en euskera ja de cert nivellet...Ara parlo sempre en present, i amb molt poc vocabulari.
A través d'aquest bloc també aniré tractant les meves trifulques i aprenentatges amb l'euskera, pot ser d'allò més divertit...

De moment la Laia parla més català que euskera, encara que entén les dues llengues i està captant ràpid a qui ha de dirigir-se amb cadascuna. Aquesta petits són una esponja...Quina enveja!!!!!!

Es dissabte, 15 d'octubre. Demà a Navarra, és el dia del Nafarroa Oinez. 


Per qui s'animi, aquí va un breu resum del que és aquesta jornada:

Nor gara
: Nafarroako ikastola multzo bat gara, gure gogoz elkartuak eta Euskal Herriko Ikastolen kide, aldi berean.

Gure izaeraren arrazioa
Ikastolaren eredua bultzatzeagatik elkartu gara, baita euskara eta euskal kultura bultzatzeagatik ere, hala nola, hezkuntzaren eremuan eta gure ingurunean.

Mapa del recorregut de la jornada, a Tafalla.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Intensitats

És cert el que em deien abans de tenir la Laia, la vida canvia. I potser el canvi no és de fora a dins, sino al revés, de dins d'un mateix, cap a l'exterior. És llavors quan l'entorn es modifica, segons com et projectes i et manifestes empès, en el meu cas per una força a vegades desconcertant.
Seran les hormones, l'instint maternal, que fa que prioritzis per sobre de tot la cura de la teva cria, i ho dic d'aquesta manera, perquè hi ha molt d'animal en tot això. Des de l'embaràs, el part, els primers mesos...I és curiós com després aquest instint, que podríem pensar a priori que és més accentuat al principi, creix i creix. Una intensitat que em fa anar de bòlit, que em canvia els estats d'ànim, que em fa tronxar de riure o plorar com una magdalena. Es possible que a tot això se li sumi que des de petita sóc força pel.liculera, no sé pas...

Es diumenge, 9 d´octubre. A Lesaka comença la tardor...

Ikastola Lesaka

Ikastola Lesaka

Sortint de la ikastola, 2 anys.

Sortint de la ikastola, 2 anys.
L'Aina i la Martona a l'altre banda.